5. Ordenar l’estructura urbana

Així com ens cal cohesió social, ens cal igualment cohesió territorial. Equilibrar una ciutat urbanísiticament desequilibrada. És necessària una estructura urbana que satisfaci les expectatives dels seus residents, que resolgui els problemes de mobilitat, que privilegiï els vianants i que reconegui el paper que han d’exercir els diferents espais de la ciutat.

Badalona és una ciutat prou gran perquè contingui diverses centralitats, però no ens enganyem: Badalona té un centre clar, que ofereix unes condicions extraordinàries per a exercir aquesta funció. I les grans ciutats no canvien de lloc el centre, sinó que, si poden, l’eixamplen.

Pensar que les centralitats vénen determinades per l’existència d’unes àrees singulars –de comerç o d’oci– és perillós i erroni. Crec que les centralitats han de venir determinades perquè també hi hagi dinamisme social, perquè la gent que hi viu sigui capaç d’organitzar-se i dotar-se de vida ciutadana. Això no ho fan segons quins parcs que només operen en horari comercial i on no hi viu ningú.

Aquest tipus d’oferta és necessària i inevitable, però no pot constituir la carcassa de Badalona. És per això que aposto per la definició clara de les centralitats de la ciutat, i per deixar enrere la vella tendència d’anar creant nous pols de centralitat que, al final, quedin inconnexes i contribueixin a dibuixar una ciutat fragmentada.

A Badalona, des d’aquest punt de vista, ja tenim eixos comercials que contribueixen a l’ordenació urbana. No ens en calen més. Tenim l’eix que va de nord a sud (Guifré – Canonge Baranera), amb eixos transversals (Ponent en el futur, Roger de Flor, Mar, Prim) i les zones de la Morera, la Salut, Pérez Galdós, i Xile, que amb el Màgic i altres zones comercials de gran superfície conformen un potencial comercial més que suficient. Tinc clar que la ciutat, a mig termini, no necessita nous eixos comercials per a generar nous pols de centralitat de dubtosa utilitat.

En aquest sentit, sóc de l’opinió que l’ordenació urbana passa per acomodar els espais de creixement i la seva interrelació amb els espais de conservació (la Serralada de la Marina també és Badalona i com a tal cal sentir-la i administrar-la i obrir-la a múltiples usos); passa per fer òptima la interconnexió entre els barris, millorar l’estructura dels barris amb operacions de remodelació que vagin més enllà de la rehabilitació d’edificis (per exemple, a Sant Crist, un barri que cal incloure a la Llei de Barris), i vincular el funcionament de la ciutat a una excel·lent xarxa de transport públic.

Alhora, l’ordenació urbana passa pel manteniment dels espais públics. Badalona compta amb alguns espais urbanístics de qualitat. Cal que els aprofitem i que assegurem que allò que es faci no sigui destruït per una minoria incívica i desconnectada de la ciutat.

El territori de Badalona és limitat des del punt de vista de l’urbanisme, però això no vol pas dir que no s’hi pugui fer res.

La clau està en apostar per la remodelació d’espais existents a la trama urbana ja consolidada. Una remodelació que ha de consistir en el manteniment dels usos existents millorant-ne les condicions, o en el canvi d’ús de determinats punts del territori. Per exemple, no podem renunciar a la remodelació integral de barris, i alhora també cal plantejar la possibilitat de remodelar de forma important alguns dels polígons industrials de la ciutat.

Cal interactuar amb el mercat, mantenint el paper protagonista de l’interès públic, a l’hora de definir els usos d’espais i equipaments de referència. Per exemple, a la futura Illa Central. Els 30.000 metres quadrats de sostre estratègic s’han de tractar amb una àmplia visió, que transcendeixi la pròpia ciutat. Hi ha propostes que pretenen que s’hi allotgi un gran museu.

La meva, si pogués triar, seria que hi vingués una empresa multinacional que triés aquest lloc per a la seva seu al Sud d’Europa.

El límit del creixement és una altra qüestió que em preocupa des de fa temps. Com i per on hem de créixer. Fins on geogràficament i en termes de població. Qualitat i quantitat. Forma i fons. Són conceptes que marquen un debat que Badalona ha d’afrontar en els propers temps. I ho ha de fer perquè, més enllà de la cotilla que pugui implicar el planejament territorial vigent o en revisió, Badalona ha de ser capaç de decidir si vol créixer, i com, quan i per on ho ha de fer.

Créixer més per acabar havent d’oferir més serveis socials, més neteja, més de tot, no és la opció de futur. Créixer per generar riquesa és necessari. Crec que cal evitar el risc de col·lapse que podria implicar un creixement desmesurat i expansiu de la ciutat.

Segurament cal pensar el creixement de la ciutat en un terme que segur que és utòpic, però que hauria de guiar el planejament: el de l’autosuficiència. Només en la mesura en què ens esforcem en ser-ho aconseguirem tenir menys dependències i més autonomia. Cal equilibri entre riquesa i serveis. I per tant cal esforçar-se en corregir el desequilibri actual.