6. Garantir la connexió externa
Exercir un lideratge territorial en un àmbit com el metropolità exigeix estar ben comunicat i connectat amb l’entorn. El tancament hipoteca el desenvolupament i la riquesa de la ciutat. Ens hem d’obrir. Hem de passar del risc de ser només una peça complementària de la xarxa de Barcelona (sobretot si això va a compte del nostre propi desenvolupament) a tenir les pròpies connexions que ens obrin a altres territoris, especialment el Vallès i el Maresme, als quals encara estem d’esquena.
De res serveix apostar per una determinada capitalitat si no es posen les coses fàcils per a aquells que necessiten moure’s, per a aquells que han d’anar de Badalona a qualsevol lloc o per a aquells que han de venir fins a la ciutat per a desenvolupar-hi una activitat laboral o personal.
Per això és essencial que definim el mapa d’infraestructures bàsiques que ens han de connectar amb l’entorn.
En aquest punt és de gran importància el projecte de la B500. CiU sempre ha apostat pel projecte inicial, dissenyat pel darrer Govern de Jordi Pujol: una carretera que doni servei als ciutadans de Badalona i del Vallès que necessiten estar millor connectats entre ells, com ho estan els de Mataró i Granollers a través de la C60 i el túnel de Parpers. Aquell era un projecte que no contemplava Badalona com a lloc de pas, sinó com a punt de sortida i d’arribada.
Ara, el projecte modificat per l’actual Govern de la Generalitat aposta per una via ràpida, d’alta densitat i de peatge, que costarà 8 vegades més (dels 50 milions inicials als 400 actuals), i que funcionarà com una nova entrada a Barcelona venint des del nord, com una alternativa a les congestions de la C58 i la C33, dues autopistes que van a parar al nus de la Trinitat.
Però ara, 7 anys després del primer projecte, Badalona ha de fer una reflexió sobre la conveniència d’aturar-lo novament. Sóc de l’opinió que la ciutat no es pot permetre perdre més temps amb aquesta estratègica infraestructura. No podem tenir aturat més temps el projecte, i en conseqüència cal que el Govern de la Generalitat, sigui del color que sigui, l’impulsi. Si ha de ser amb el model imposat pel tripartit, haurà de ser així. Però aturar el projecte i esperar a veure quin govern surt de les eleccions de la tardor de 2010 i què és el que decideix, és allargar com a mínim dos anys més l’inici d’unes obres que ja haurien d’estar a punt d’acabar-se. No sé si Badalona s’ho pot permetre. S’hi juga massa coses, especialment en el terreny econòmic i de posicionament territorial.
Pel que fa a altres projectes, qualsevol gran infraestructura de comunicació que serveixi per millorar la connexió amb i des de l’exterior ha de tenir en compte l’impacte que tindrà per a la ciutat durant la seva execució. Cal evitar danys d’impacte negatiu a importants barris de la ciutat per la construcció de grans infraestructures, com els que s’han viscut amb les obres de prolongació de la L2 fins al centre de Badalona o les de la nova L9, malgrat els evidents beneficis que aquests nous serveis aportaran. Per això, cal que s’avaluï amb molta cura la necessitat o no de perllongar el metro des del centre de Badalona fins a qualsevol altre punt de la ciutat.
El que sí és necessari és apostar perquè la infraestructura de transport públic que hi haurà sota la futura plaça central de Badalona sigui un autèntic intercanviador. Fer-hi arribar la línia de Rodalies, aprofitant el projecte de canvi de traçat de la línia Barcelona-Mataró previst al Pla Director d’Infraestructures, ha de ser una qüestió defensada com a prioritat en aquest àmbit per part de l’Ajuntament.
El ferrocarril lleuger, el tramvia, és una aposta que convé defensar. No sé si per fer que transcorri paral·lel a la costa una vegada desaparegui la línia dels trens de rodalies, atesa la singularitat d’aquesta zona, però sí, com a mínim, per plantejar seriosament la possibilitat que el tramvia serveixi, venint des de les Glòries, per connectar els barris de Montigalà, Bufalà, Morera i Pomar (que no tenen ni tren ni metro propers) amb la xarxa de transport públic metropolità.
I, per què no, potser cal aprofitar l’arribada del metro fins al centre, el projecte de la gran plaça central, i l’ampliació de la xarxa d’aparcaments soterrats, per a plantejar-nos si no caldria considerar la possibilitat de convertir en zona de vianants el tram del carrer Francesc Layret des de Martí Pujol fins a President Companys amb Sant Pau.
Uns comentaris vers la B500.
Em costa tenir que renunciar a la gratuïtat de la B500, ni que sigui per greuge comparatiu amb d’altres ciutats com Mataró, però en els temps que estem vivint i a mig termini veig encara més fosc el seu futur sense aquest peatge. Dit això em pregunto si no fora possible un punt intermedi, la viabilitat d’un peatge tou o gratuït per a la gent propera, i com a propera em refereixo a aquella gent que viu en els municipis adjacents al futur túnel i que l’utilitzarà pels desplaçaments de feina o oci lligats al territori , i no pas els que empraran el túnel com a via de pas per anar a Barcelona o sortir de Barcelona, a tot cas, aquests si han d’abonar el peatge, com a mínim amb major grau.
Lligat a això que expresso en el punt anterior, si acceptem que farem el túnel, sigui en les condicions que sigui, ja es veurà, caldria plantejar-se quina entrada volem per a la ciutat des d’aquest indret, que potser d’interès per a la ciutat per ubicar en aquesta zona?, per que els habitants del Vallès voldrien venir?, com fidelitzar i augmentar el nombre de visitants del Maresme?, potser un punt central estratègic d’accés a una zona del territori que abasta de Mataró fins a Barcelona?, oci?, serveis?, empreses?, distribució?, no ho se però cal pensar-hi. Que farem i com ho farem per que aquesta nova B500 no esdevingui una altra C31 que ens parteix en dos, doni servei a moltíssima gent, ens deixi poc redit i a sobre tinguem que pagar.
Benvolgut Rafel,
Moltes gràcies pel teu escrit.
Sobre la qüestió de la B500, he publicat al meu bloc personal (http://blocs.mesvilaweb.cat/ferranfalco) una entrada on perfilo el meu posicionament. Alhora, hi ha, a l’interior, una resposta a una persona que em va deixar un comentari sobre aquest mateix tema.
Els penjo aquí, perquè tu i la resta de lectors d’aquest espai els pugueu seguir.
Gràcies.
Ferran Falcó
ENTRADA AL BLOC:
Alguns periodistes i ERC han interpretat que CiU canviava de posició sobre el peatge de la B500 a partir del que manifesto en el document “La Badalona que suma”. Així s’ha publicat durant aquesta setmana, fent referència a un dels temes que, juntament amb el futur del Port, més atenció ha centrat sobre aquesta proposta global volgudament oberta.
No acabo d’entendre per què uns i altres pensen que hem canviat de posició sobre aquesta estratègica infraestructura. El que hem dit –a la lectura del document em remeto- és que continuem defensant la vigència del projecte dissenyat pel darrer Govern de Jordi Pujol, explicant clarament que els successius tripartits es van encarregar d’aturar-lo i de canviar-lo per pressions que avui, vist amb perspectiva, encara no acabo d’entendre. Ho dic perquè, al final de tot aquest llarg procés, tenim damunt la taula un projecte que passa de valer 50 milions a costar-ne 400, que passa de ser lliure de peatge a tenir-ne, que multiplica per 3 la llargada del túnel, i que passa de ser una carretera més segura que l’actual per connectar-nos al Vallès a ser una autopista de dimensió metropolitana pensada més com a nova entrada a Barcelona.
És cert que he introduït, en un document obert que he volgut sotmetre al debat, un matís respecte a la nostra posició de sempre. El matís és que han passat anys, i que al conjunt de la ciutat li convé reflexionar sobre si podem permetre’ns perdre més temps amb aquest projecte aturat o si cal que exigim que el Govern l’executi, encara que això impliqui empassar-nos el peatge imposat pel tripartit català. És, doncs, una reflexió oberta sobre la qual estic rebent comentaris. Hi ha gent que em diu que Badalona ja no pot permetre’s més temps sense una B500 digna i al servei de la nostra economia productiva, que ens iguali als mataronins que poden desplaçar-se fins al Vallès per una carretera sense els perillosos revolts de la nostra. Hi ha qui em diu que encara que haguem d’esperar-nos 15 anys per a tenir una nova via d’enllaç amb el Vallès, cal impedir el peatge.
Hi ha hagut, com he dit, qui veu un canvi de posició en una reflexió pensada per a generar debat i interrogar-nos. Jo diria que és més aviat un intent de recuperar el debat social al voltant del futur d’una infraestructura estratègica. Crec que aquesta és una de les missions dels qui ens dediquem a la política. També ha de ser la ciutadania qui enviï missatges clars als governants sobre temes transcendents. I crec que aquest ho és.
El Govern català actual ha mogut peça, però no del tot. Diu que tindrem peatge, però encara no ha dit quan començaran les obres. Pel que sé, els compromisos adquirits i els tràmits ja iniciats faran molt difícil, per no dir impossible, que es pugui tirar enrere el projecte sense que això impliqui començar de zero i perdre una dècada més.
Per això em sorprèn que ERC surti ara, novament, afirmant que vol una B500 sense peatge, quan és segurament la formació política que menys hauria de parlar sobre aquest tema, perquè és la que més ha contribuït a fer que avui encara no s’hagi començat a treballar, és la que més ha contribuït a forçar el canvi radical en el projecte inicial, i és la que més ha fet perquè avui ens trobem amb una aposta ferma del Govern català per fer una autopista de peatge que serveixi d’entrada a Barcelona.
RESPOSTA A COMENTARI:
Carles,
Retrobat en aquest bloc! Gràcies pel teu cometari.
Et seré clar. Evidentment, tot és qüestió de diners i de voluntat política.
El problema és que les voluntats polítiques han de tenir en compte la disponibilitat pressupostària. La Generalitat, amb l’actual context econòmic –que tindrà conseqüències en les finances públiques durant els propers anys- no sé si podrà permetre’s assumir ella sola un projecte com aquest per 400 milions d’euros. Nosaltres volem que ho faci, que ho pagui sense peatge, però hem de ser clars i dir que no sabem si realment podrà. És, doncs, també una qüestió de dimensió. L’anterior projecte, de 50 milions, era assumible econòmicament en el context de fa 8 anys. Fins i tot és possible que aquell projecte inicial ho fos ara i en el futur. Parlo estrictament de la dimensió econòmica.
Però no sé si ara hi hauria la pau social i el consens necessari per a tirar endavant aquell projecte. Estic convençut que hi hauria qui, amb arguments ecologistes de dubtosa solidesa o amb vés a saber quina altra raó, s’oposaria a recuperar el projecte inicial.
Per això dic que serà difícil tirar-lo enrere sense que això impliqui començar de zero i perdre una dècada més. I com es perd tot aquest temps? No oblidis que portem 7 o 8 anys amb això aturat. Que en tot aquest temps s’ha hagut de negociar amb tothom qui hi volia dir alguna cosa. I que això té el seu cost en calendari. Deixar de banda l’opció actual –autopista metropolitana de peatge de 400 milions de pressupost- i tornar a l’opció inicial o a una de semblant vol dir destinar tècnics a fer un nou projecte, fer els passos administratius desfent els que ja s’han fet, informar i negociar amb els ajuntaments implicats, fer els estudis d’impacte ambiental, sotmetre el projecte a informació pública i al•legacions, resoldre les al•legacions i fer les modificacions que es considerin oportunes, licitar, adjudicar, començar obres, executar i, finalment, inaugurar. Això són molts anys.
Com he dit, la meva intenció ha estat parlar-ne, perquè crec que és un tema important per Badalona. Però també crec que és just i necessari que es reconegui que si som on som és primerament responsabilitat dels qui van aturar i canviar el projecte de la B500 fins al punt que l’únic que en conserva és el nom. I considero que s’ha de censurar primerament qui ha canviat els projectes pel simple fet que els havia dissenyat el Govern de Jordi Pujol, ja que aquesta actitud ha fet més mal que bé al país.
La responsabilitat m’obliga a parlar-ne obertament, i a mirar de generar un debat ciutadà per calibrar el valor estratègic que la gent de Badalona dóna a aquest projecte.
Hi ha qui diu que m’estic curant en salut per defensar l’autopista de peatge si Convergència torna a governar Catalunya. Crec que és una visió una mica esbiaixada sobre el que he dit. Si he plantejat novament aquesta qüestió és per a reiterar que nosaltres no volem el peatge, que farem tot el possible perquè no es faci, però que alhora Badalona ha de dir alt i clar si vol que això es faci tal i com està planificat actualment o vol esperar-se ves a saber quants anys més per a tenir una connexió gratuïta amb el Vallès, una connexió gratuïta que, no ho oblidem, fou l’aposta del Govern de Jordi Pujol i que ara nosaltres mantenim, malgrat la feixuga herència del tripartit català.
Estic bastant cansat de la hipocresia d’alguns polítics, de la manca de sinceritat de qui avui brama contra el peatge i alhora és qui més ha fet perquè tinguem peatge, contribuint durant anys a l’allargament d’un procés que ha derivat en el projecte que avui hi ha sobre la taula. I em decep veure com no es posa en dubte la credibilitat de qui llença aquests missatges políticament correctes i es nega a reconèixer públicament que han estat els causants d’un canvi de projecte injust per Badalona, fent que la nostra ciutat perdés l’oportunitat de tenir una carretera com la que tenen els mataronins per anar al Vallès i navegui, ara, sense un rumb definit sobre el projecte.
Hem canviat un suposat i dubtós impacte ambiental, que va generar manca de consens polític, per un evident greuge comparatiu i un perjudici econòmic per Badalona, que ha generat una lògica oposició a una nova via de peatge.
I d’això n’hi ha alguns que en són més responsables que altres.