7. Impulsar el dinamisme econòmic
Badalona és una ciutat emprendora. És una ciutat que, al llarg de la seva història, ha sabut crear riquesa amb indústries i serveis adaptats a les necessitats de cada moment. Ha tingut, també, capacitat d’adaptació, de canvi, de reciclatge. Ho demostren, d’una banda, el procés de substitució de les indústries contaminants de la costa per polígons industrials de serveis, tecnologia i logística, i alhora la capacitat que Badalona ha tingut per mantenir actives les indústries d’alt valor afegit.
Cal, però, que l’Ajuntament reforci la capacitat emprenedora de la gent de Badalona. Que enlloc de ser un obstacle, sigui un dinamitzador. Cal que la ciutat recuperi l’esperit de la menestralia que durant tants anys va marcar l’economia de la ciutat. Badalona pot dibuixar un nou teixit econòmic basat en la petita i mitjana empresa especialitzada, tecnificada, que aposti pels productes i serveis de qualitat, aportant a la ciutat un mercat intern més autosuficient, amb una oferta més àmplia i diversa. És necessari, sobretot, perquè aquesta estratègia genera llocs de treball estables, que són els que la gent necessita. Necessitem passar dels polígons plens de magatzems, als polígons dels tallers, els estudis de disseny i les empreses fabricants de productes de qualitat i innovadors. Necessitem 12 anys per a consolidar-ho, i tenir la competència de fer-ho. Però crec que val la pena impulsar aquesta estratègia de dinamització econòmica.
A més a més, Badalona té el valor afegit de l’eix del coneixement i la investigació mèdica i científica que s’està impulsant a l’entorn de Can Ruti. Definir accions que permetin crear nínxols de desenvolupament econòmic i de llocs de treball al voltant d’aquest sector ha de ser una altra de les prioritats del govern municipal en l’àmbit econòmic.
La política urbanística és també un instrument molt important per a l’impuls del dinamisme econòmic. Cal una aposta més decidida per la mixticitat d’usos en l’estructura urbana, de manera que, excepte per a aquelles activitats que requereixin espais segregats, s’afavoreixi la barreja d’activitat residencial i econòmica compatible. Als carrers i places han de passar coses que facilitin l’activitat econòmica, especialment la d’arrel comercial.
Crec que tot això no és excessivament difícil. Només cal voluntat política i capacitat i il·lusió per presentar Badalona a la inicitiva privada com una generadora d’oportunitats de negoci, de desenvolupament de projectes interessants.
El BCIN és un instrument important per a millorar aquesta tasca de difusió de les potencialitats de Badalona entre les empreses i els inversors locals i de fora. Cal acabar les obres de l’edifici, amb la construcció de les dues ales previstes en el projecte inicial, necessàries per a dotar la infraestructura de la capacitat que els nous temps imposen en recintes de serveis per a empreses. Però no és només una qüestió d’infraestructures. La gestió del BCIN ha de passar a mans de l’empresariat badaloní. Un empresari també sap com gestionar un equipament d’aquest tipus, com treure-li tot el suc possible, com fer, en definitiva, que sigui útil per al teixit econòmic de la ciutat. I possiblement sap molt bé com adaptar-lo a les necessitats d’un entorn altament dinàmic. Se suposa que aquest –fer del BCIN un instrument útil al teixit econòmic- era l’objectiu dels qui en van impulsar la creació: que fos un generador d’activitat, un atractiu inversor per a Badalona, un element de promoció econòmica que, en definitiva, generés llocs de treball. No és agosarat afirmar que aquest objectiu no s’ha acomplert, i que bona part de la responsabilitat recau en una gestió pública manifestament millorable. És l’hora, doncs, del relleu.
També és l’hora de fer canvis en l’estructura que l’Ajuntament manté des de fa anys en l’àmbit de la promoció econòmica. S’han de mantenir competències en formació i reciclatge de treballadors des de l’àmbit municipal, quan aquesta és una competència que correspon a la Generalitat? Crec que l’IMPO ha fet una bona tasca, però potser ja és hora de canviar de paradigma.
L’Ajuntament hauria de poder destinar els recursos que utilitza a l’IMPO en una altra mena de polítiques, probablement més positives per a generar ocupació. Parteixo de la idea que sense empreses, sense negocis, sense activitat econòmica, no es genera ocupació. De poc serveix que formem persones i les reciclem laboralment si després no hi ha empreses on puguin treballar de forma estable. No té sentit, l’actual sistema, des de la perspectiva local.
I com que evidentment no podem ni hem d’assumir tota la responsabilitat en aquesta matèria, jo sóc més partidari de fer que els diners de l’Ajuntament serveixin per ajudar a la creació d’empreses a la ciutat i per a l’autoocupació. Posar els recursos en els projectes d eles persones més que en ocupar-les temporalment, de manera fràgil, i amb perspectives a curt termini. Poso damunt la taula una proposta: la creació d’un Institut Municipal de Finances i Empresa que doni suport als emprenedors i les empreses amb crèdits tous, ajuts fiscals, crèdits de mediació on l’Ajuntament actuï d’avalador, etc. Aquest instrument l’ha de liderar l’administració, però ha de comptar amb la participació activa i directa del propi teixit empresarial de la ciutat.
De ben segur que això pot arribar a ser molt més útil que dedicar-se a formar treballadors que després no tenen un lloc on anar a treballar. La formació i el reciclatge ha de correspondre a la Generalitat –i també a les pròpies empreses- i l’Ajuntament ha de poder destinar aquesta part dels seus recursos a generar les condicions necessàries perquè els emprenedors i les empreses es multipliquin o es reforcin amb nous projectes i idees innovadores. Crear un organisme d’aquestes característiques, que actuï com a agent de suport als emprenedors, és també canviar la manera d’afrontar les polítiques de promoció econòmica. Fer això vol dir no fer el que s’ha fet fins ara. Vol dir canviar en positiu en un aspecte clau.
