4. Assegurar la cohesió interna
Una política que busqui assegurar la cohesió interna no és aquella que pretén que tothom sigui igual, sinó que és aquella que pensa en tothom des de les diferències de cadascú. Per això, la cohesió social passa per atendre diferents col·lectius amb problemàtiques específiques.
De tots, segurament, hi ha dos grups que convé destacar: la immigració i la gent gran. No perquè tinguin res especialment en comú, sinó perquè tots dos són nombrosos i requereixen una actuació específica per assegurar que realment tinguem una societat internament cohesionada. Parteixo de la constatació que els immigrants no poden ser aliens a la societat d’acollida, i que la societat no pot tenir la gent gran oblidada en un racó. Per això crec oportú, en aquest document de bases, aturar-me especialment en aquests dos col·lectius a l’hora de parlar de cohesió interna, sense oblidar que hi ha altres col·lectius destacables, com per exemple el dels joves, sobre els quals també cal actuar si volem tenir una societat cohesionada.
Amb la immigració hem de ser clars. Ens convé, com a país i com a ciutat, deixar enrere els discursos políticament correctes i passar a l’acció. Però quan afirmo que cal passar a l’acció, no estic plantejant res que tingui a veure amb els discursos i les propostes sobre immigració que alguns partits polítics han plantejat amb l’únic objectiu d’aconseguir vots a qualsevol preu, fent d’aquesta qüestió l’eix fonamental i fonamentalista del seu discurs polític. Em refereixo a una acció que es basi en el binomi format pels drets i els deures, en tot allò que cal fer perquè els immigrants assumeixin la realitat del país, especialment pel que fa al seu sistema de valors democràtics i igualitaris. La Badalona d’avui no és la de fa 10 anys, i té un impacte migratori que la fragilitza. Davant aquest fenomen, no hi pot haver respostes situades en els extrems. Calen respostes clares que afavoreixin un procés d’adaptació a la nova realitat que faci possible la cohesió.
Dues idees articulen l’actitud que cal davant d’aquest repte: exigència i reconeixement. Exigència d’integració (llengua, valors, participació, lleis, coneixement de l’entorn,…), perquè la integració no és una possibilitat, sinó que és un deure. I reconeixement, a partir d’aquesta integració, de la diversitat pròpia de cadascú. Aquest reconeixement, però, té uns límits. I aquest és un debat pendent, però que no toca obrir en aquest document.
Només així s’aconseguirà evitar el risc de fragmentació social, ja que el coneixement i l’acceptació de la realitat i les normes bàsiques de convivència del lloc d’acollida són factors essencials per a lluitar contra el rebuig i la manca d’entesa entre comunitats que comparteixen un mateix espai.
Estem lluitant contra el conflicte en aquesta matèria. És una tasca difícil. Sovint no prou entesa. Poc agraïda. Electoralment arriscada. I que, sobretot, s’ha de fer al costat de la societat civil. És una tasca amb la qual, a través de la regidoria de Ciutadania i Convivència, hem reforçat la cohesió interna, amb una política que ha combinat a parts iguals les accions de control i les accions socials.
Amb la gent gran, cal una atenció allunyada de la concepció tradicional. En la mesura que s’allarga l’esperança de vida i això genera noves demandes de serveis (en qualitat i en naturalesa), i en la mesura que es tracta d’un col·lectiu de persones que tenen la possibilitat d’oferir molt a la seva comunitat i que, per tant, cal mobilitzar activament, hem d’apostar per un model d’atenció que combini la prestació de serveis sanitaris i socials amb la posada en marxa d’instruments i actuacions que facilitin una presència més activa de la gent gran en la dinàmica social i ciutadana.
La mateixa base de pensament és la que penso que s’hauria d’aplicar en la gestió de les polítiques públiques que afecten les persones amb diferents capacitats físiques i intel·lectuals. I ho hem de fer d’acord amb les persones, professionals i entitats que treballen per aconseguir una millor qualitat de vida per a aquestes persones i els seus familiars. A Badalona tenim la sort de comptar amb entitats de prestigi en aquesta matèria. Hem d’aprofitar aquest capital humà per continuar fent salts endavant.
Durant els darrers dos anys, he visitat moltes aules d’escoles i instituts de la ciutat per parlar de valors, arran de la nova Ordenança de Civisme. D’aquestes visites n’he tret una magnífica experiència, i una conclusió que voldria compartir amb tu: lluny del que molta gent pensa, tenim un jovent amb un enorme potencial. El que cal és ajudar els nois i les noies a explotar adequadament el seu potencial. Posar al seu abast els instruments que necessiten per a créixer en l’àmbit personal i formatiu. Així també garantim la seva inclusió social, clau per a assolir la cohesió interna de què parlo. L’esport, el lleure, la cultura, la formació, o l’accés al mercat laboral són aspectes que preocupen i ocupen els joves de Badalona. Respondre des de l’administració a aquestes diverses necessitats és tot un repte, una responsabilitat que hem d’atendre col·laborant amb el teixit social i empresarial de la ciutat.
Una societat cohesionada passa per una millor educació i formació. Ens cal avançar molt més en aquest àmbit. Ens cal posar en marxa nous equipaments, però també aprofitar millor els existents. En aquesta línia, crec que mentre no disposem del nombre de biblioteques i aules d’estudi que una ciutat com Badalona necessita, cal ampliar els horaris de les existents. Una proposta que poso damunt la taula és que Badalona tingui almenys dues biblioteques obertes les 24 hores del dia. Però tot el que es faci en matèria d’educació i formació no passa forçosament per l’ampliació i millora de les instal·lacions i serveis. També hem de fer un esforç en l’articulació d’una societat trilingüe, on l’anglès sigui una llengua coneguda al mateix nivell que el català i el castellà. Per això llenço una proposta que m’agradaria que valoressis: la formació d’anglès serà gratuïta per als professors de les escoles de Badalona. Necessitem que els professionals que ensenyen als nens i nenes tinguin el millor nivell d’anglès, si realment volem que Catalunya sigui un país trilingüe i que, en ser-ho, guanyi en competitivitat i preparació del seu capital humà. No és la nostra competència, però pot ser la nostra política.
Assegurar la cohesió interna també passa perquè el legítim orgull d’identificar-se amb un barri no suplanti la identificació amb Badalona, ni per part de la gent ni per part de les administracions públiques. En aquest sentit, crec que s’han de crear condicions perquè l’ascensor social funcioni a tot arreu, i que s’han de millorar els barris perquè l’ascensor social no es visualitzi justament canviant de barri de residència. L’aposta pel Consorci Badalona Sud és una conseqüència d’aquesta concepció de la cohesió social. O les obres que es fan a barris com Artigues, o Sant Roc, o Llefià, o La Salut, on molts carrers s’han renovat per reforçar la idea que marxar-ne no és condició per a ascendir socialment.
La cohesió social avui passa, també, per la igualtat d’oportunitats davant les noves possibilitats de desenvolupament. Aquí és clau l’accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), en la mesura que impregnen el conjunt de l’economia, però també les relacions socials. Per això he tingut un especial interès en combatre, des de l’Ajuntament, la fractura digital. Per exemple, amb el projecte “Jo també vull fer un clic”, que ha estat reconegut com el tercer millor projecte de l’Estat en noves tecnologies i societat de la informació. El Ministeri d’Indústria ens ho ha reconegut amb una subvenció de 174.000 euros, equivalent al 80% del cost d’un projecte que, elaborat amb imaginació i ganes, pretén contribuir al tancament de la fractura digital que existeix a Badalona. Hem apostat per una proposta que consisteix a instal·lar 100 punts d’accés a internet en 5 centres cívics de la ciutat, que els ciutadans podran utilitzar de forma gratuïta, i on s’oferirà formació en informàtica. A més a més, la tecnologia triada està pensada per a fer que l’usuari pugui tenir el seu “ordinador virtual”, ja que tindrà l’opció de desar arxius i instal·lar programes en el seu propi perfil, com ho faria en un ordinador personal.
Avui hi ha molta gent que no té accés a internet ni possibilitats de comptar amb ordinador personal a casa. Per les raons que sigui –econòmiques, generacionals, etc.- hi ha moltes persones –joves i grans- que no poden tenir accés a instruments que ja són essencials en una societat que s’estructura precisament al voltant de l’ús de les noves tecnologies i l’intercanvi d’informació. Hi ha una fractura digital que cal tancar, que cal reduir per evitar que hi hagi gent que es quedi enrere a causa de dificultats per accedir a un entorn que encara requereix comptar amb uns recursos econòmics significatius i amb una formació adequada. Si volem que la nostra societat avanci i sigui més cohesionada, no ens podem permetre que hi hagi persones que es quedin enrere en un aspecte tan essencial com aquest, per una falta de recursos o per una manca de formació.
Finalment, reforçar la cohesió interna passa per treure etiquetes i replantejar la manera tradicional d’enfocar polítiques sectorials com l’educació, la cultura, la joventut, la dona, l’esport, la gent gran, etc. A vegades, encara que ben intencionades, pensant accions o equipaments només per a joves o per a dones, o per a gent gran o per a infants, estem construint un model que reforça la identitat particular de cada grup, però potser perdem l’oportunitat de reforçar la identitat compartida o comú. Cal almenys plantejar-se la possibilitat d’interrelacionar aquests grups i pensar en equipaments compartits que facilitin la interrelació de col·lectius amb interessos aparentment diversos, amb l’objectiu de construir un interès comú. Això també seria cohesionar. Un equipament com el que s’ha de fer a l’antiga Clínica del Carme entronca amb aquesta mena de plantejament.
