3. Transformar la gestió municipal
Cal fer una reflexió seriosa i prendre mesures concretes per canviar una concepció de la funció pública que contribueix al conformisme, que porta a la manca de projectes transformadors i a la dificultat per introduir dinàmiques de treball adaptades a les necessitats dels ciutadans.
Cal concebre els col·lectius de treballadors municipals com a col·lectius de professionals, evitant la politització de l’estructura tècnica, com hem fet a la Guàrdia Urbana. Amb noves estratègies organitzatives, amb la definició d’objectius clars, amb la dotació de mitjans adequats per treballar, etc. Aquesta idea, CiU l’ha aplicat en aquest mandat, aprofitant el capital humà existent sense partidismes, comptant amb l’experiència i el coneixement de l’administració dels qui fa temps que hi treballen. El director de l’Àmbit de Govern és el mateix que hi havia en el mandat anterior. Per què cal canviar algú de lloc i substituir-lo per algú altre quan s’és vàlid per a la feina que pertoca fer? És un tarannà en la gestió dels recursos humans que no ha tingut massa tradició en aquest ajuntament, la qual cosa, no es pot oblidar, ha tingut i té efectes en el pressupost municipal.
També hem introduït una nova concepció de la gestió municipal quan hem impulsant un salt tecnològic que permeti millorar els serveis sense recórrer a la contractació de més personal. Per exemple, el projecte de videovigilància a Can Ribó, a l’entorn del Màgic, i a Montigalà, que permet millorar l’atenció a determinades zones sense haver-hi de destinar més recursos humans.
Però també hem avançat en aquest aspecte desenvolupant mesures que tendeixin a la descentralització administrativa i al canvi d’organització territorial que proposàvem l’any 2007. Per exemple, amb l’elaboració del Reglament Orgànic Municipal o la creació de la Comissió municipal de descentralització.
Canviar de paradigma en la gestió municipal implica, des del meu punt de vista, que l’Ajuntament gestioni el seu patrimoni mirant de treure-li rendiment. L’Ajuntament hauria de buscar ingressos que no siguin només per la via dels impostos, i ho pot fer rendibilitzant el patrimoni públic. En aquest sentit, cal plantejar-nos si no seria encertat “vendre” el Port de Badalona a la iniciativa privada, mantenint-ne la titularitat, perquè sigui aquesta la que l’exploti. Els beneficis d’aquesta cessió de la concessió a un tercer, que ha de ser possible tenint en compte les expectatives que aporta el projecte pendent de realitzar, amb canal inclòs, s’haurien de destinar, majoritàriament, a accions que dinamitzin l’economia de la ciutat. O, en una línia similar, l’Ajuntament hauria de poder plantejar treure a concurs alguns edificis del patrimoni públic perquè agents privats, com ara empreses o fundacions o institucions, puguin dinamitzar-los, sense que l’administració en perdi la titularitat pública. Parlo, per exemple, de la Torre Codina, una masia que l’Ajuntament va adquirir i per a la qual no tenim recursos per a desenvolupar-hi un projecte que estigui a l’alçada. Ho hem fet amb l’antic edifici de l’Artur Martorell, que una fundació revitalitzarà amb un equipament social destinat a nens i nenes tutelats per l’administració pública.
Queda camí per fer, perquè és evident que no tenim la organització administrativa amb un engranatge prou eficaç com per donar el servei que requereix una ciutat de les nostres característiques. Sense aquesta reflexió autocrítica difícilment aconseguirem impulsar els processos de millora necessaris.
Un país en el que quasi cada any hi passem uns díes de les vacances d’estiu es Portugal, entre altres poblacions, hem fet estades a Lisboa, Porto, Braga, Guimaraes, i Chaves, i hem observat que dins dels grans parcs urbans hi ha un bar-restaurant, es quelcom que a mes de donar un benefici econòmic al municipi vía lloguer o concessio, genera moviment de persones, i aquest moviment redueix la necessitat de vigilància (si be en general ja es menys necessària ja que en civisme ens superen ampliament). I jo sempre m’he preguntat perqué alguns s’encaparren en que aixó no hi cap a ca l’Arnús?, si s’hagués fet, potser hores d’ara la casa noble no estaría com està.
Be, en tot cas hores d’ara dubto que es pugui trobar un candidat per emprendre aquesta aventura, però es quelcom que crec que es bó de pensar-hi quan millori la situació econòmica.
Benvolgut Jordi,
Gràcies per aquest nou comentari.
En relació a la qüestió que planteges, he de dir-te que el projecte d’usos del Parc de Ca l’Arnús ha patit un procés d’elaboració tan llarg i difícil, que el que ara mateix és important és que s’acabi d’executar la inversió prevista i el parc funcioni a ple rendiment. Pensa, també, que a banda de l’Ajuntament hi intervé la Mancomunitat de Municipis, i que la inversió és força significativa. Sobre la possibilitat d’explotació d’alguna activitat de restauració o bar, és quelcom que no s’ha de descartar, sempre i quan sigui compatible amb l’ús familiar que volem que tingui el parc. Com que aquest és un procés que hem accelerat, que s’està culminant, i que serà viu i dinàmic durant temps, aquest tipus de qüestions seran les que s’aniran introduint en funció de l’ús que es faci del Parc i les possibilitats que hi hagi.
De totes maneres, el que és més important és que per fi s’ha donat un impuls al projecte, i que veiem el final d’un camí que altres han fet innecessàriament llarg. A curt termini, el Parc de Ca l’Arnús-Can Solei veurà culminar aquest procés, s’hi hauran acabat les inversions previstes, i les famílies el podran gaudir com un espai de lleure de gran valor natural i patrimonial, amb millors condicions i serveis que els que hi ha hagut des que es va “obrir”.
Cordialment,
Ferran Falcó Isern